Elegies per Carles Amill

“Va viure en coves de barris gitanos, estudis cavernosos sense gaire llum excepte la llum de les seves pintures.

Una nit a Brooklyn, em va convidar a treure les sabates i caminar amb els ulls clucs a sobre d’un llenç al damunt del ciment per sentir el gruix voluptuós del pigment a través dels peus de la meva ànima.

Va ser després del seu període blau de patates i parets de pedra, però abans de les façanes arquitectòniques i els dibuixos de foc de tros.

Va viure la seva vocació com un monjo medieval, no va comprendre la gran pressa de la vida moderna.”

Un passeig de deu minuts des del seu estudi fins a la platja podria trigar hores, aturant-se per fer un cafè o bé una cervesa, una conversa o llegint l’últim diari d’art.

No seguia cap horari més que les marees, no treballava per a ningú més que ell mateix.

Un quadre es deia “El toro no vol”, el que significava que no anava a torejar a la plaça, però li agradava estar envoltat d’amics, i ho era a tot arreu.

Sense intentar-ho, el seu carisma va fer un encanteri.

Em sentia volar mentre ell xerrava d’helicòpters i basíliques, catamarans i truites, descrits en un anglès fracturat per una ment que sempre em va sorprendre.

De vegades queia i a rascar de terra, però sempre tornava a aixecar-se, sempre, menys l’última vegada. 

“Estic malalt”, va dir al telèfon, “em sento com una merda”.

—Podem fer alguna cosa per tu, Carles?

“Sí. Gaudeix de la teva vida”, va dir, tan cansat i llunyà, una estrella ja desapareguda, que no s’ha esvaït, però ha estat arrencada del cel.

Mick Stern, abril de 2004