Dia 7 de març va quedar inaugurada l’exposició Vanitas Mundi al vestíbul del Centre de Lectura de Reus. L’exposició recull una sèrie d’obres que ja van ser exposades quan el pintor Carles Amill vivia a Estats Units d’Amèrica l’any 1995.
Aquesta sèrie a mi em va atraure des del primer moment que el vaig gaudir en un vell catàleg de l’exposició que es va fer a E.E.U.U. en el seu temps. Amb els anys l’he estat revistant molt, i va ser la clara decisió a l’hora d’escollir sobre quina sèrie volia basar el meu Treball de Recerca, que el vaig voler fer en honor al meu pare, en Carles, i la seva trajectòria artística i personal.
La raó per la qual m’atreien moltíssim els quadres de Vanitas Mundi es va fer més clara al llarg dels anys, també. Jo, com em penso d’en Carles, sempre havia sigut reservat però observador. I degut a la vida en la qual tant ell havia viscut i que jo encara hi visc, observar només comporta sensacions de soledat. De soledat i de buidor. Pot ser que jo encara vegi les coses en una penombra més nihilista, o potser, més naif, que com les veia ell, però el que jo tinc molt clar es que els dos compartíem un sentiment profund de no-saber. De no-saber i potser casi por a aquesta ignorància tant fràgil però a la vegada tan resistent. Una ignorància curada a partir solament de les respostes més buscades de l’univers; qui o què ens ha posat aquí i per què.
Tant de bo la resposta fos tant senzill com ens ho pinta Douglas Adams, 42.
Josep Amill